Aquest tercer trimestre de 2020, Down Catalunya en la campanya #DONESDOWN, l’ha dedicat a l’àmbit de la educació de les nenes i dones amb síndrome de Down. Hem demanat al nostre assessor en aquest tema, el Dr. Jesús Soldevila, la seva opinió, entre d’altres, sobre l’educació inclusiva, els recursos a les escoles i el panorama educatiu actual.

 

 

Vostè va fer en gran mesura la seva tesi doctoral sobre escola inclusiva. Com li explicaria a algú que no sàpiga què és?

De definicions d’escola inclusiva se n’han fet moltes, però recollint una mica els elements de les que més m’han marcat, les de Stainback, Booth, Ainscow, Cuomo, Pujolàs, explicaria que l’escola inclusiva és aquella en la qual TOTHOM hi és, sense cap mena de distinció, TOTHOM se sent acollit i membre actiu de la comunitat i TOTHOM aprèn. És una escola en la qual s’accepta –com a fet natural que és– i es dóna valor a la diferència, es promou el respecte i el diàleg entre les persones que en formen part, s’aprèn amb i de les companyes i companys, és a dir, que es tracta d’una escola que manté un fort compromís amb els valors socials fonamentals com són el de la justícia, la democràcia, la tolerància, la preocupació i respecte vers els altres. L’escola inclusiva és aquella a la qual tothom hi vol anar, i on tothom, adults i infants, gaudeixen junts de l’aventura d’aprendre.

 

Considera que, en certa forma, és una idea una mica utòpica?

No em sembla una utopia per res! L’escola inclusiva ja és una realitat i hi ha experiències tant internacionals com a Catalunya que ho demostren. La qüestió és com fem que cada vegada hi hagi més escoles que caminin cap a horitzons més inclusius perquè aquesta és la necessitat real, tant en el panorama nacional com internacional. Mentre seguim perdent el temps i les energies en discussions al voltant de si és possible, si cal o no cal, si de veritat o a mitges, no avançarem. Seguirem encallats en models segregadors i excloents.

L’educació inclusiva és un dret? Sí. És possible? Sí. Doncs anem a destinar el temps i les energies a com fem que cada vegada siguin més les escoles que ho tenen clar, a com les podem ajudar, a com podem aconseguir una escola de més qualitat per a tothom perquè si no ho és per a tothom no pot ser de qualitat.

La inclusió no només és possible, sinó que és una oportunitat, l’oportunitat de repensar i millorar l’escola. Quan vaig tenir la sort de poder estar un any a Itàlia fent recerca amb el professor Nicola Cuomo, sempre m’explicava que el 1976, quan van començar l’entrada a l’escola ordinària de tots els infants que fins al moment havien estat als Centres d’Educació Especial (CEE), va ser l’oportunitat de repensar l’escola perquè pogués ser per a tothom, però a més, i en totes les seves experiències i recerques quedava clar que els canvis generats en l’organització dels centres i de les aules per la inclusió dels infants provinents dels CEE augmentaven la qualitat de l’ensenyament i l’aprenentatge de tothom. I el que també està clar és que no és possible una societat inclusiva sense una escola inclusiva.

 

Que ens falta explicar… i de quina manera, perquè la societat entengui que l’educació inclusiva no només és cosa de docents i famílies?

Ens calen escoles en les quals els infants des de ben petits puguin conviure en entorns inclusius, on es posin en pràctica els valors que et deia quan m’has demanat com era una escola inclusiva, on s’acompanyi en la construcció d’identitats positives, on tothom es consideri i sigui considerat membre valuós de la comunitat, on s’estimuli l’obertura i l’interès per l’altre, la disposició a incloure i el desig de cooperar com a base de les relacions socials. Quan aconseguim això no ens farà falta explicar que ser una societat inclusiva és cosa de tothom.

Ara bé, mentre seguim reproduint determinats models, en els quals se separi, s’assenyali de forma pejorativa la diferència o segueixin tenint tant pes les definicions dominants d’«èxit», «fracàs» i «capacitat», el canvi serà molt més feixuc per a tothom.

 

En teoria hem passat de segregar als alumnes amb discapacitat a incloure’ls al sistema educatiu. Ens hem deixat alguna cosa pel camí?

Sí, la més important. Deixar de segregar l’alumnat amb discapacitat. Vull dir que estem en un sistema en el qual seguim separant en diferents tipologies d’escoles, «ordinàries» i «especials», com si hi hagués dues tipologies d’estudiant. Fent recerca, en una entrevista, una nena em va dir fa temps: «Les persones són persones».

També és molt important cuidar la situació dels qui estan inclosos a les escoles ordinàries que les famílies han escollit, perquè pel sol fet que hi siguin presents, no vol dir que hi estiguin, com et deia, participant de la vida del centre i aprenent conjuntament amb les seves companyes i companys en una situació de benestar. Cal que analitzem bé què ens cal per fer de l’escola inclusiva una realitat general. Per exemple, l’Index for inclusion és una eina extraordinària per ajudar les escoles a reflexionar sobre la gran varietat d’elements sobre els quals podem intervenir per crear un context el màxim d’inclusiu. Permet qüestionar i ajuda a identificar les barreres a la inclusió per encetar el procés. En aquest cas, com qualsevol millora educativa, un procés sense fi. Aquest procés és quelcom que ha de fer cada escola perquè totes són diferents i totes parteixen de llocs diferents.

A més a més, com, per exemple, a Itàlia o a New Brunswick (Canadà), disposem també del coneixement i l’experiència generada en els CEE. Un coneixement que sempre que es posi al servei de la inclusió pot contribuir a aquesta anàlisi i trencament de les barreres que dificulten aquest procés. Precisament fa uns dies Gerardo Echeita em va enviar un document que ha coordinat amb Cecilia Simón en el qual analitzen el paper dels CEE en aquests contextos i també experiències del Regne Unit i Portugal per anar cap a sistemes educatius més inclusius. Aprofitem el coneixement que tenen els mestres dels CEE i els de l’ordinària per fer que les aules siguin més inclusives. Tots dos coneixements que han d’estar al servei de la inclusió i en el marc de l’aula ordinària.

 

Per al personal no docent de suport i als mestres… caldrien més recursos o els que hi ha s’haurien de reubicar?

El tema dels recursos és un dels més controvertits. El 2011 l’associació Solcom exposava en un dels seus informes com de més viable econòmicament era un sistema inclusiu que mantenir una educació segregada. Per tant, podríem entendre que reubicant els que tenim actualment en tenim prou. També et diria que com més recursos un país destini a educació i sanitat millor serà la qualitat de vida dels i les seves habitants.

Dit això, quan parlem de recursos el més important realment és quin ús se’n fa. El que és clau és que se’n faci un ús inclusiu. Per exemple, i sense parlar de recursos addicionals, imagina que ets el director d’un institut i l’administració et dóna tres professors o professores perquè muntis el teu 2n d’ESO. Amb el mateix recurs, les tres professores o professors, tu pots distribuir l’alumnat fent ús d’altres criteris o els pots agrupar per nivells. El mateix recurs passa a ser més o menys inclusiu. El mateix ha passat durant molts anys amb les USEE i ara amb les SIEI, etc. En aquest sentit, et recomano la lectura d’un informe de l’Aina Tarabini del 2017 que fa per la Fundació Bofill, en el qual analitza el rol dels centres educatius en l’abandonament escolar o un article que té el 2018 a la Revista Catalana de Pedagogia en el qual analitza les paradoxes de l’atenció́ a la diversitat.

 

Creu que hi ha diferents situacions d’èxit entre l’escola primària i secundària? És a dir… es facilita d’igual manera l’ensenyament inclusiu en el moment de passar de primària a un institut, graus formatius o fins i tot l’àmbit universitari?

Crec que la diferència entre les etapes ve molt marcada per les pressions externes. Per això jo sóc molt fan de l’etapa infantil, perquè moltes escoles que tenen aquesta etapa han apostat per mantenir la cura de l’infant, el descobriment com a via d’aprenentatge, els projectes, el fet de destinar temps a les relacions, etc. Tot un conjunt de coses que per llei estan establertes però que degut a les pressions que van en augment a mesura que passem d’etapes anem oblidant. Pensa que la primera –no la segona ni la tercera–, la primera finalitat de la secundària, segons estableix el corresponent decret, és assegurar un desenvolupament personal i social sòlid en relació́ a l’autonomia personal, la interdependència amb altres persones i la gestió́ de l’afectivitat. Però llavors, quan vas a les escoles i instituts i comences a parlar amb el professorat i l’alumnat, la percepció és que el més important és el rendiment, treure bones notes a les diferents àrees, la selectivitat, i et trobes els infants i sobretot els joves angoixats, i et preguntes què ha passat aquí? Però el més important no era el creixement personal, social i afectiu?

El curs passat vaig tenir la sort d’estar cinc mesos a l’Institute of Education de la University College London, considerada la millor institució del món de recerca en educació dels últims cinc anys. Allà hi ha el Centre for Research on Teachers and Teaching, que dirigeix Martin Mills, i on estan fent molta recerca sobre com totes aquestes pressions de les proves externes tipus PISA i la burocratització de l’educació estan afectant perjudicialment el professorat i l’alumnat. Sota les pressions a les quals es veuen sotmesos professorat i alumnat és complicat. Però clar, és el que et comentava, sota quines definicions d’èxit estem treballant?

Almenys a les etapes obligatòries, més la infantil, l’administració hauria de vetllar per garantir els drets de totes les persones. Perquè és una qüestió de drets i amb això no s’hi pot jugar.

 

Que hauria de canviar sota el seu criteri en el panorama educatiu actual?

Una mica el que et deia, que ens hauríem de relaxar tots plegats, començant per l’administració, les proves i la burocràcia, i tornar a agafar la direcció que l’educació ha de tenir, que és acompanyar en el creixement els nostres infants i joves i tenir una societat sana i amb uns valors socials ben definits. Alliberar al professorat i l’alumnat de pressions que fan que tot el que passi a l’escola hagi de ser ràpid i impersonal. Vetllar per convertir les escoles en espais de benestar i plaer per l’aprenentatge.

Estaria molt bé fer un plantejament com a país sobre què és el que volem del nostre sistema educatiu, però que no és quedi sobre paper, perquè escriure-ho ja hem demostrat que ho sabem fer, ara falta creure’ns-ho i fer-ho.

També et diré que en el panorama actual sé de moltes i molts docents que en saben molt, ho fan molt bé i segueixen aquesta línia. A Catalunya tenim la sort de tenir moltes i molts professionals i institucions a totes les etapes que tenen aquestes concepcions de base i també moltes persones que treballen al 200%, compromeses amb l’educació i l’alumnat, per ser millors cada dia.

 

Quin país  considera que és un exemple a l’hora de construir un sistema educatiu inclusiu d’èxit?

El que millor conec és Itàlia, que per la seva experiència podria ser un bon exemple en algunes polítiques i pràctiques. Com et deia, des del 1976 van decidir no tenir un doble model en el seu sistema i van reubicar tots els infants i professionals que estaven en els CEE a les escoles ordinàries. No et diria que tenen un sistema inclusiu d’èxit. Et diria que també estan en el procés de la implementació d’un sistema inclusiu, el que passa és que tenen molt més camí recorregut. A mesura que han anat avançant, han anat transformant coses. Només l’avaluació d’aquest procés els pot donar informació que els permeti continuar millorant.

Seguir un model és complicat perquè els països són molt diferents, però bé, conèixer si hi ha idees d’altres països que adaptades a les nostres necessitats pensem que podrien funcionar és una opció.

 

I al nostre país, s’ha patit un retrocés als darrers anys? Caldria potser un replantejament?

Els països sempre funcionen a impulsos. Tenen períodes que se signifiquen per grans impulsos de determinades polítiques i és possible que en els moments que no hi ha aquests impulsos, pels motius que sigui, es retrocedeixi o hi hagi els impulsos contraris. Crec que l’important és que ara hi ha un impuls per l’escola inclusiva i que l’hem d’aprofitar i avançar tant en el camí com sigui possible.

 

Ja fa més de dos anys que tenim el Decret d’escola inclusiva (el 150/2017), però moltes famílies ens fan arribar queixes que no s’està portant bé a terme. En la seva opinió, s’està aplicant correctament? Com el valora?

El decret té moltes, moltes coses millorables, té un gran buit relacionat amb les mesures universals, centrant-se més en les específiques, segueix perpetuant determinades pràctiques, té moltes, moltes coses millorables, i així els ho vaig manifestar en el seu moment a les responsables quan em van deixar llegir l’esborrany. Però també et diré que també les vaig felicitar per haver tingut la valentia de fer el primer pas. Que no és el pas que jo voldria, en absolut!, però era el primer. Fet aquest primer pas, cal que fem la màxima pressió pel segon, però lluitar pel segon ja no és el mateix que fer-ho pel primer.

Recordo que quan era en aquella petita habitació del Departament d’Ensenyament i vaig llegir el títol em vaig emocionar. No podia parar de pensar en el nostre estimat Pere Pujolàs i que no hauria vist que teníem un decret a punt de sortir que en el seu títol diu «de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu».

Entenc que ens ha desil·lusionat una mica perquè l’expectativa era alta i en volem més, i ara més que mai hem de lluitar perquè les famílies i els infants vegin els seus drets reconeguts, però hem iniciat el procés i a partir d’aquí hem d’anar millorant.

Insisteixo, tot just és un pas, no el que voldríem, però el que ens ha obert algunes portes. Per exemple, fent un repàs a les universitats, de les quals encara no hem parlat i que tenen també un gran repte al davant, ara tenim un decret que parla d’un sistema educatiu inclusiu. Per tant, quan ens plantegem com millorar la formació inicial i continuada que estem oferint als i les docents, hem de pensar en un sistema educatiu inclusiu i per tant començar a abandonar determinades pràctiques del passat.

En el meu cas particular, disposar del decret m’ajuda perquè quan ara parlo al meu estudiantat d’una escola inclusiva, ja no és només aquell imaginari que el seu professor els explicava d’altres països, ara saben que hi ha un decret i que, per tant, han d’aprendre determinades coses perquè el nostre sistema educatiu ha de caminar per ser cada vegada més inclusiu.

 

Parlant de la Covid19, com valora l’aplicació que ha tingut l’educació inclusiva telemàtica? Què caldria millorar o modificar perquè l’alumnat amb discapacitat intel·lectual pugui seguir la seva escolarització inclusiva en aquesta situació?

En aquest tipus de situacions els infants més vulnerables de ser exclosos sempre són els qui més en pateixen les conseqüències. I per alguns dels infants amb situacions més desafavorides ha d’haver estat terrible. Un dels impactes més bèsties penso que ha estat la desvinculació amb els seus companys i companyes de classe, s’ha prioritzat la personalització i s’han oblidat aspectes primordials de socialització, i els infants més vulnerables de ser exclosos ho han patit encara més.

Sé que hi ha gent que s’ha esforçat molt perquè això no fos una barrera més i també sé que n’hi ha que hi ha trobat l’excusa perfecta. Això ens ha agafat molt desprevinguts.

 

Per on ha de començar un mestre o mestra que vulgui planificar en clau DUA (disseny universal de l’aprenentatge)?

Ha de començar per consultar tota la documentació que el CAST (Center for Applied Special Technology) té disponible a la seva web, crec que és cast.org. Hi tenen materials que expliquen perfectament com dur-ho a terme. Ara bé, un mestre o mestra que vulgui ser un docent inclusiu ha de començar per treballar sobre les seves pròpies creences. De fet, ja el 2013 l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans identificava les concepcions com la barrera més important a la inclusió. És a dir, que no ens servirà de res que sigui molt bo tècnicament planificant en clau DUA o estructurant l’aula de manera cooperativa si no pensa en l’educació, en els infants, en les relacions de l’aula, en la diversitat, en els valors, en les prioritats d’aprenentatge, en clau inclusiva. Per dir-t’ho més ràpid, es pot planificar en clau DUA sense ser inclusiu i/o es pot estructurar l’aula de manera cooperativa sense ser inclusiu.

 

Creu que s’haurien de flexibilitzar les adaptacions curriculars?

Sóc més partidari de flexibilitzar els processos d’ensenyament-aprenentatge i les oportunitats de participació i aprenentatge per a tots els infants que de les adaptacions curriculars. Si amplies les oportunitats de participació i aprenentatge, dins d’aquesta obertura i diversificació pots posar atenció a les prioritats educatives de cada infant en el marc de les mateixes activitats. Per això cal que les activitats tinguin múltiples formes d’accés al coneixement, de representació, que tinguin un sentit i funcionalitat, que estiguin contextualitzades en la seva vida, que siguin motivadores, que permetin donar espai als infants per aprendre conversant, argumentant, hipotitzant, que la mestra es pugui sumar a aquestes converses fent aportacions que puguin tenir incidència en la Zona de Desenvolupament Pròxim dels infants, que pugui oferir preguntes obertes que generin més conversa, que pugui produir conjuntament amb ells, que els infants construeixin coneixement conjuntament, que les activitats fomentin espais de descobriment i recerca, que donin espai a l’error com a element del procés d’aprenentatge, entre un llarg etc.

Les adaptacions curriculars l’únic que afavoreixen és la idea que hi ha un grup d’iguals pels quals tenir una programació, i un o una de diferent per la qual s’ha d’adaptar. Ja comencen a haver-hi estudis que parlen de la seva poca eficàcia, a banda del fet que contribueixen més al manteniment d’aquestes idees vinculades a la lògica de la homogeneïtat que al respecte a la diversitat.

 

El vostre grup de recerca ha estat el gran impulsor de l’aprenentatge cooperatiu, amb experiències molt positives, però encara és una metodologia molt poc usada. Per què?

Perquè els canvis costen, perquè com et deia estem sotmesos a moltes pressions que dificulten els canvis al cos docent. No obstant, cada vegada són més les i els docents que estant transformant l’educació i que usen la construcció conjunta del coneixement i donen més pes a l’aprenentatge de les múltiples habilitats i valors que l’aprenentatge cooperatiu aporta a les aules.

L’aprenentatge cooperatiu és clau en l’aula inclusiva, perquè la inclusió és un procés que necessita d’aquestes habilitats i valors, l’ajuda, el respecte, la tolerància, l’amistat, els saber-se comunicar, la responsabilitat, l’acompanyar, o una cosa tan bàsica com és prendre consciència social i que l’altre m’importi, no perquè la mestra m’ho digui, sinó perquè ho visc a la pell a cada hora que passo a l’escola. L’aprenentatge cooperatiu no és una «metodologia», és una manera d’entendre els processos d’ensenyament i aprenentatge a l’escola.

Jo vaig tenir la gran sort que em dirigissin la tesi el Pere Pujolas i la Mila Naranjo, i sempre parlàvem que el recurs més important perquè una aula pugui ser inclusiva són els mateixos companys i companyes. La mestra ha d’afavorir les condicions perquè això es doni, però qui acull, conviu i inclou l’altre sempre són els companys. Una de les claus, per tant, és que les i els docents aconsegueixin que tots els infants de l’aula siguin els seus còmplices en la inclusió de tots els infants de l’aula. El millor és que aquest recurs tots i totes les mestres el tenen a l’aula i per això és tant important que l’estructura d’aquesta sigui cooperativa.

 

Heu tingut experiències a secundària? I a l’etapa post obligatòria?

Tenim experiències a totes les etapes i àmbits. En alguns estudis de la nostra universitat és una aposta forta respecte a la docència al llarg dels graus.

Aprendre conjuntament amb els altres és favorable a tots els espais, etapes i al voltant de qualsevol contingut. El que els altres poden aportar al teu aprenentatge no té límits ni d’edat ni de contingut.

 

Què els diria als pares d’un infant amb discapacitat intel·lectual que estan en el moment de decidir sobre l’escolarització del seu fill o filla?

No he estat mai massa partidari de dir a les famílies què han de fer amb les seves filles o fills. Entenc que és una decisió complicada i molt personal. I que, com passa amb qualsevol infant, és molt complicat preveure com serà la seva escolarització…

Quan treballo amb professionals de l’educació sí que ho tinc molt clar. Els i les professionals de l’educació estan per garantir els drets de tots els infants, i per garantir que qualsevol família que pregunti per l’escolarització de la seva filla a l’escola ordinària trobi les portes obertes i professionals que l’acullin i els donin seguretat, i no la porta tancada com ha passat durant molts anys.

El que sé segur és que hem d’agrair a les famílies els esforços que han fet durant molts anys perquè les situacions canviïn. Està clar que si avui tenim un decret per un sistema inclusiu en gran part és gràcies a la constància, sacrificis, gustos i disgustos de moltes famílies que van escollir lluitar per una escola inclusiva. M’agrada molt la frase de Jean Cocteau: «Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible».

 

No us perdeu les dues interessants tertúlies que complementen la campanya ‘#DonesDown’ d’aquest tercer trimestre.

1- Tertúlia amb tres noies amb síndrome de Down on parlen de la seva experiència en l’escola inclusiva. (feu clik AQUI)

2- Tertúlia amb les seves mares i pares on parlen obertament de la seva experiència i valoració personal del que ha estat fins ara, el pas de les seves filles per l’escola inclusiva. (feu clik AQUI)

 

Si voleu més informació sobre la campanya #DonesDown podeu visitar la nostra pàgina https://www.sindromedown.cat/ca/dones-down/