La situació d’emergència que ha generat la COVID19 ha comportat des de l’inici de la crisi el tancament dels centres educatius al nostre país.

El curs s’ha vist estroncat d’un dia per l’altre i en un parell de setmanes s’ha intentat convertir l’ensenyament presencial en virtual. Aquest gir precipitat, ha estat sens dubte una solució d’emergència a un mal major, però, no ens enganyem, un sistema educatiu no es pot canviar en dues setmanes i com acostuma a passar, els més vulnerables s’han quedat despenjats.
Els primers estudis ja parlaven de fins a un  15% d’alumnat sense mitjans per a poder seguir el curs de forma online per manca de dispositius informàtics o de connectivitat. Tot i això, els esforços de les diferents administracions han aconseguit pal·liar una mica aquest greuge.

Però, què passa quan l’alumne és una persona amb discapacitat intel·lectual?
A España hi ha 220.208 estudiants amb discapacitat intel·lectual o algun tipus de trastorn generalitzat del desenvolupament. D’aquests, el 83% estan escolaritzats en escoles ordinàries.
Davant d’aquesta realitat ens trobem amb dos escenaris diferents: En el millor dels casos, els alumnes reben a través de les seves famílies material adaptat a les seves necessitats a través de correu electrònic i, en el pitjor dels casos, amb prou feines aquest correu ha arribat amb indicacions dels coneixements que han de repassar amb els seus fills.
Tot aquest alumnat amb necessitats educatives específiques necessita per al desenvolupament de les tasques escolars una supervisió continuada per part   de pares o mares. Aquest acompanyament requereix un temps de dedicació sovint difícil d’encaixar en horaris familiars.

En aquest context d’emergència en que la tecnologia ha esdevingut la millor aliada dels docents i del sistema educatiu en general, s’ha posat de manifest que l’ecosistema educatiu no està preparat per oferir aprenentatge virtual a tots els alumnes per igual. La manca d’accessibilitat a les tecnologies educatives per una part de la població s’ha fet evident, tant la manca d’accés físic a les tecnologies per limitacions socioeconòmiques com  la manca d’accessibilitat cognitiva a les eines educatives tecnològiques.

Els entorns digitals en els que s’estan recolzant la majoria de docents aquests dies tenen una falta d’accessibilitat cognitiva generalitzada. Aquest tipus d’accessibilitat implica que els entorns digitals siguin fàcils d’emprar i d’entendre per a les persones amb discapacitat intel·lectual.

Algunes veus apunten que l’ensenyament virtual ha vingut per quedar-se i si és així, el repte que fins ara havíem d’aconseguir una escola inclusiva real, té ara noves dimensions.

En un context  precovid19, per aconseguir l’èxit de l’escola inclusiva calia comptar amb la implicació de tots els agents del sistema educatiu, en la situació actual entra en joc un agent nou i extern al sistema: el creador de tecnologia educativa.
Per assegurar l’accessibilitat universal a l’educació en moments com l’actual o en possibles escenaris futurs, continent i contingut han de ser accessibles.

El contingut està en mans de l’equip de professionals de l’àmbit educatiu, responsables de crear els continguts educatius que s’ajustin als principis del DUA (Disseny Universal per a l’Aprenentatge).  Ells i elles amb els seus coneixements poden crear materials als quals puguin accedir tots els seus estudiants sense necessitat de fer cap adaptació per a alumnes específics.

El continent és responsabilitat dels creadors de tecnologia educativa, som nosaltres els responsables de crear tecnologies que s’adaptin als principis del Disseny Universal.

A priori, la tecnologia facilita en gran manera la creació i l’aplicació de materials d’aprenentatge universals, per la seva versatilitat, la seva capacitat d’adaptació i la capacitat de generar connexions del coneixement de manera fàcil i immediata. Malgrat això, el fet que les aplicacions tecnològiques no compleixin els principis d’accessibilitat universal, fa que, lluny d’ajudar a l’accés universal a l’educació, es faci més gran la bretxa digital.

És important no oblidar que parlem de nens/es, nois/es que són nadius digitals, i que de la mateixa manera que els seus companys i companyes, han crescut envoltats de tecnologia que els hi agrada, els motiva i els hi facilita l’aprenentatge.

Cal que aquesta tecnologia estigui al seu abast, fent-la accessible a tot tipus de diversitat cognitiva.

El sistema educatiu és una gran estructura amb molts anys d’història i amb molts agents implicats, això fa que sigui lent el procés de canvi cap a les noves metodologies d’aprenentatge inclusiu que ja fa alguns anys que es va iniciar en aquest país. Però la tecnologia educativa és un fenomen de nova creació i és fàcil fer-ho millor des del principi. Com pot ser que tant les petites empreses d’emprenedors/es, més innovadores i sovint més alineades amb els nous aires educatius com les grans corporacions internacionals estiguin creant eines educatives sense tenir en compte les necessitats de tots els alumnes?

L’escola inclusiva és un gran repte per al sistema educatiu del nostre país. Si fem ús dels recursos que tenim per promoure l’accessibilitat cognitiva als entorns digitals educatius aconseguirem fer un gran pas cap a l’escola inclusiva del futur.

 

Gemma Fàbregas

Cofundadora de “Yo también leo”