En Jordi Durà Mena, és advocat en l’especialitat de Dret Civil, membre del Consell Assessor de Down Catalunya, representant del Consell de Participació de Famílies, Vocal de la Junta Directiva de DINCAT i pare d’una noia amb síndrome de Down.

Aquest segon trimestre de 2020, Down Catalunya en la campanya #DONESDOWN, l’ha dedicat als ‘Drets de les nenes i dones amb síndrome de  Down’ (el  primer  trimestre   el vam   dedicar a ‘Dona   i   Esport’ i   els   dos   darrers seran, ‘Educació’ i ‘Laboral’) i no ens hem pogut estar de demanar-li al nostre assessor la seva opinió sobre molts aspectes vinculats a l’àmbit del dret.

__________________________________________________________________________________________________________________________________

  • Quina importància li hauríem de donar a l’educació de les famílies pel que fa als drets de les seves filles?

Jo n’hi dono molta, perquè la família és el primer pilar en el que s’ha de sustentar l’educació i desenvolupament integral dels fills, complementat, evidentment, amb l’escola, en la que els pares han de participar activament i altres elements de la societat.

Crec fermament que una família que eduqui als seus fills i filles en la igualtat de gènere es el millor valor de futur que se’ls hi pot transmetre, perquè aprenguin e eliminar els estereotips relacionats amb el gènere i conseqüentment, a prevenir situacions de discriminació sexista en el futur.

  • En quins casos creu que els pares/tutors haurien de decidir per elles?

Jo crec molt en que totes les persones, malgrat puguin estar afectades per una discapacitat, tenen les seves capacitats naturals i que pares i tutors han de respectar i potenciar el que pensen i el que volen, de tal manera que en les qüestions que afectin a les seves filles les han d’escoltar, informar, aconsellar, i en la mesura del possible, ajudar-les a prendre les seves pròpies decisions. No es tracta de decidir per elles i sense elles, doncs així el que fem es anul·lar a la persona i les seves capacitats naturals. Hem d’ajudar-les i actuar com a complement perquè decideixin per sí mateixes.

Només en aquells casos en que la discapacitat sigui molt severa i totalment incapacitant es quan haurien de decidir per elles.

  • Les lleis Espanyoles equiparen al 100% ara com ara, tots els aspectes relacionats amb els drets de les dones amb discapacitat intel·lectual amb la resta de dones? …oficialment fins a l’any passat, per exemple no tenien dret a ..

A Espanya hi ha un seguit de lleis, començant per la Constitució que tendeixen i potencien la igualtat entre homes i dones, però jo no m’atreviria a dir que aquesta igualtat s’hagi aconseguit totalment. Crec que encara hi han crepuscles de desigualtat en alguns drets, com per exemple, laborals-econòmics, socials, la no eradicació de la violència de gènere, etcètera.

Tot i això, s’han efectuat per llei en aquests camps mencionats molts avenços en matèria d’igualtat de gènere i no discriminació, de tal manera que cada dia va augmentant el nombre de dones que accedeixen càrrecs directius d’empreses i polítics, més pares s’acullen al permís de paternitat instaurat, hi ha mes dones catedràtiques d’Universitat i cada vegada son més les dones treballadores. Però es evident que encara queda camí per recórrer.

Si entre homes i dones, encara hi ha desigualtat, aquesta s’incrementa quan afegeixes un factor com la discapacitat. Aquesta discriminació en molts punts afecta igual a dones que a homes, però en altres s’agreuja en el cas de les dones.

  • En altres països les lleis estan més o menys al mateix nivell que aquí?

Els països més avançats en normativa igualitària son Bèlgica, Dinamarca, Franca, Letònia, Luxemburg i Suècia, però desprès d’aquests ja ve Espanya, que es situa al mateix nivell que Àustria, Canadà, Estònia, Grècia, Finlàndia, Irlanda, Gran Bretanya i Portugal. El nostre pais es sitúa per sobre de molts altres, com Israel, Suïssa, Austràlia, Islàndia, Itàlia, Holanda o Noruega. Es important ressaltar que aquesta classificació es refereix a la realitat normativa, no a l’aplicació efectiva de les lleis o a les situacions reals, on podria variar.

  • En quin país hauríem d’emmirallar-nos?

Sempre en els que estan per davant en normativa i en l’aplicació d’aquesta i, evidentment, en alguns dels citats a la resposta anterior.

  • Vostè, com advocat, ha portat varis casos d’incapacitació. Creu que en  gran  manera es fan correctament? En quins casos hi ha estat d’acord vostè?

Efectivament i ja son uns quants i haig de dir que en un altíssim percentatge es tramiten correctament d’acord amb la Llei aplicable, llevat que, com en totes les coses de la vida, poden haver excepcions.

El relació als casos en els que s’han dictat sentencies en les que hi estat d’acord son una gran majoria, bàsicament perquè aquestes sentencies s’han dictat en la línia del que demanàvem. En cas contrari, les hem analitzat i si hem cregut que no s’ajustaven a les capacitats de la persona a la que van dirigides, les hem recorregut,  per reclamar una sentencia que s’ajusti a les mateixes, cosa que moltes vegades hem aconseguit.

Finalment, penso que cal introduir a la nostra legislació modificacions de concepte i de Procediment per adaptar-la a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, cosa en la que, amb evident retràs, ja s’està treballant. També penso que cal canviar la visió i concepció sobre la discapacitat per part de pares, famílies, demés agents que operen en aquest sector i de la societat en general, sent missió de tots donar-los els suports i ajuts que necessiten per fer-los mes capaços i capaces de prendre les seves pròpies decisions. Això afavorirà la seva dignitat, autonomia, independència i integració a la societat.

  • I pel que fa al tema de l’esterilització?

Aquest es un tema delicat, complicat i sensible, doncs és barregen molts sentiments i idees, com per exemple, creure què les persones amb discapacitat no tenen capacitat per ser pares i què no entenen la sexualitat i així els hi procurem protecció.

Em limitaré a dir què, des d’un punt de vista legal, ara per ara, les nostres Lleis permeten l’esterilització, sempre que es compti amb el consentiment atorgat per la persona afectada de forma lliure i conscient, perquè si no es així, practicar-la es un delicte.

El consentiment es la clau i en el cas de la persona, sobretot en el cas d’una dona amb discapacitat intel·lectual i salut mental que no pugui prestar-lo de manera permanent, aquest consentiment pot ser substituït per una declaració-autorització d’un Jutge adoptada en el procediment d’incapacitació o en un contradictori posterior, que es tramiti a instàncies de qui representa a la persona afectada, i en el que el Jutge, a més d’examinar a la persona afectada, compti amb el dictamen de dos especialistes i del Ministeri Fiscal. Això converteix l’esterilització en legal.

També hi ha casos en que dones amb discapacitat, i algun home, són esterilitzats en base a que signen un consentiment pel qual se suposa que entenen i accepten el motiu de la intervenció quirúrgica, encara que podria no ser així.

Legalment, això es el que està vigent, però actualment son moltes les veus que diuen que mentre l’esterilització no compti amb el consentiment informat de qui la patirà, sempre serà forçada i per tant inadmissible, perquè atempta contra els drets humans fonamentals a decidir sobre la pròpia salut, sexualitat i reproducció i és una forma de violència que s’ha d’eradicar. A més a més, és contrària a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat -ratificada per Espanya el 2008- que en el seu article  23, diu que no ha d’haver discriminació per a formar una família, contreure matrimoni, o la possibilitat de triar de manera lliure si volen tenir fills.

En aquest sentit, el Comitè de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat porta anys recomanant a Espanya la prohibició de les esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat i, per tant, la derogació de l’article 156 de la Llei orgànica 10/1995 del Codi Penal, perquè es una anomalia en termes de drets humans que,  per un costat, el propi Codi Penal ho permeti i que, per un altra, tinguem ratificada la Convenció i l’article 23 d’aquesta.

Abans de l’esterilització i sempre que sigui possible, s’ha d’anar cap a donar suports adequats, educar, treballar amb ells i elles l’afectivitat i la sexualitat i l’existència d’altres sistemes menys agressius i invasius per a la salut i la integritat física. Han d’entendre be quines són les responsabilitats que van associades i capacitar-les perquè puguin decidir en aquest àmbit i en plenitud de coneixements, sobre tot allò que els i les afecti. Aquesta pot ser la millor protecció.

  • Es tenen dades del nombre d’incapacitacions o d’esterilitzacions ja siguin forçades o voluntàries?

En quant a les esterilitzacions no hi han dades clares sobre les persones amb discapacitat intel·lectual o psicosocial esterilitzades ni estan desglossades per sexe que ens diguin exactament quantes dones i homes són esterilitzats al nostre país, encara que es podria considerar que són moltes més les dones, que els homes. Tot i això, s’estima que més de 1.000 dones i nenes amb discapacitat han estat esterilitzades a Espanya des de 2005 el que suposa una mitjana d’uns cent casos a l’any.

El Comitè de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat lamenta aquesta escassetat de dades, que entén indispensables per a comprendre la situació de grups concrets de persones amb discapacitat que tinguin diferents graus de vulnerabilitat, per a elaborar lleis, polítiques i programes adaptats a la seva situació i per a avaluar l’aplicació de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat.

En quant a incapacitacions (terme obsolet) o modificacions de la capacitat d’obrar, en aquest moment, ens trobem igual. Cap organisme públic o privat pot proporcionar la xifra de persones judicialment incapacitades o amb modificació de capacitat a Espanya, ni tan sols aproximadament, amb el que es difícil poder establir  un nombre concret, tot i que es calculen dades d’entre 250.000 i 400.000 persones incapacitades o amb capacitat modificada per sentencia judicial.

  • Sovint quan pensem en els drets civils de les dones, no pensem en l’àmbit rural. Li consten a vostè casos de discriminació vers les dones amb discapacitat intel·lectual? Em refereixo a drets d’heretat de terres per exemple…

Antigament el dret català i altres, tractava en molts aspectes de forma diferent a homes i dones, conferint mes drets a aquells que a aquestes i era habitual, per exemple en àmbits rurals, instituir hereu al fill primogènit, sobre la resta de fills i, per suposat, preferir sempre l’home a la dona. Per tant, la discriminació ja era per data de naixement i per sexe i, si a sobre, es donava alguna discapacitat, la discriminació s’agreujava.

Afortunadament això amb el pas del temps, amb el nou model de societat i de família, les lleis han canviat i avançat cap a la igualtat, tot i que encara hi han alguns aspectes a millorar. En tot cas, és possible que en alguns àmbits rurals concrets i de la forma de viure, pensar i educació de la família, podria ser que en ocasions es mantingui o es produeixi aquesta discriminació vers les dones i, encara mes, si tenen discapacitat.

  • Que creu que farà canviar-nos la mirada vers les persones amb síndrome de Down?

Aconseguir la plena inclusió es un dret de les persones amb discapacitat intel·lectual i una obligació de la societat, que a més a més, està plenament reconegut per la Convenció ratificada per Espanya l’any 2008.

No tinc cap dubte que el dia que s’aconsegueixi… i ja incomprensiblement estem trigant massa, una de les conseqüències fonamentals ha de ser que la societat vegi a les persones amb síndrome de Down i altres discapacitats com a iguals, amb els mateixos drets i obligacions que tothom. Tristament, això hauria de ser ja així. Estic convençut que el dia que tinguem una plena inclusió, la societat també s’enriquirà i serà més justa i igualitària.