Dins de la campanya ‘#DonesDown’ que Down Catalunya està portant a terme aquest any, hem volgut dedicar el tercer trimestre a parlar d’educació.

Per una banda, hem volgut reunir en dues tertúlies a tres noies que han estudiat sempre en escola inclusiva per tal que ens expliquin la seva experiència en primera persona i al seus pares i mares per a que ens facin una valoració des del seu punt de vista.

Paral·lelament, no hem volgut perdre l’oportunitat de demanar al nostre assessor en temes d’educació, el professor de la Universitat de Vic Jesús Soldevila, Psicopedagog, i Dr. en Pedagogia, que ens concedís una entrevista parlant sobre el seu parer i la seva experiència de treball sobre l’escola inclusiva.

******************************************************************************************************************************************************************************************************************

Aquí podeu llegir la tertúlia amb l’Anna Hernández, mare de la Clara (16 anys), Isabel Soto, mare de la Nora (11 anys) i amb Mónica Álvarez i Felipe López, pares de la Marina (16 anys).

 

D’esquerra a dreta, l’Albert i la Isabel amb la Nora, l’Anna amb la Clara i la Mónica i en Felipe amb la Marina.                               Foto: Down Catalunya

 

Down Catalunya: Com heu vist el pas de les vostres filles pel sistema educatiu?

Anna: La primària jo considero que ha anat molt bé, ha estat en un cole ordinari tot i que sí que depenia molt de quin professor tenia i de la implicació personal de cadascun d’ells… variava segons el curs perquè estan infradotats a les escoles ordinàries. Per exemple, les vetlladores tenen uns horaris molt justos però en l’àmbit d’alumnat, bé. Quan va ser el moment d’entrar a secundària, vam anar a visitar diferents escoles. Vam veure’n una d’educació especial i sincerament, vam sortir d’allà plorant. De veritat que era molt dur. Vam veure nanos que evidentment no havien d’estar allà i d’altres que tenen moltes necessitats, amb la qual cosa trobo molt bé el fet que s’estiguin agafant recursos de l’escola especial per tal de reforçar l’escola ordinària. Hi ha nanos que si o si, han d’anar a l’escola especial perquè tenen una discapacitat molt agreujada, però la gran majoria poden estar integrats. Això si, calen recursos.

DC: I en l’àmbit d’amistats?

Anna: A la Clara tothom la coneix, però sí que és veritat que, lligams forts, quan s’arriba a l’adolescència penso que és important fer amistats també amb altres discapacitats perquè vagin una mica a la seva velocitat… ja saps, els adolescents van una mica al seu ‘rotllo’ i el vincle fort de quan eren petites s’ha trencat força. Per això penso que ara li anirà molt bé començar un grau adaptat. Ara sí que crec que ha de ser ha de ser així.

Isabel: En el nostre cas, penso una mica igual… La Nora, des de P3 ha anat amb les mateixes companyes i companys… la respecten, però no hi ha inclusió a l’escola. Ens hem trobat amb professores que ho han fet millor que altres… però algunes no l’han tractat com una més… que és el que realment és la inclusió. Les excuses? Les de sempre… falta de recursos, falta d’experiència falta de formació… manca de tot.

Felipe: La nostra visió, veus, és molt diferent. En el nostre cas hem anat a una escola on treballava una fundació i que des del primer dia estava acompanyant la Marina dins de la mateixa classe des de P3 fins a 4t d’ESO. Això si, de manera totalment privada i amb un grandíssim esforç econòmic per la nostra part.

Mónica: Així i tot, ens hem trobat amb profes que no tenien cap empatia amb ella. Crec que si es motivessin més, aquests nens arribarien més lluny.

Felipe: Sí… però igual que els nanos amb discapacitat, altres nens o nenes als que no saben treure-li tot el seu potencial. La integració mai serà total… però penso que tots tenim peculiaritats que ens fan diferents.

Isabel: Jo penso que no s’esforcen prou… perquè marquen unes limitacions a cada nen o nena. No creuen en ells.

Anna: Penso una mica igual… ens hem trobat professors que li han sabut treure més partit, però que han sigut l’excepció a la regla.

Felipe: Ja… però això mateix es pot donar en nanos sense discapacitat. Al final depenen moltíssim de la persona, l’afinitat i l’empatia i ja no depèn de ningú en concret…

Isabel: Si, d’acord, però tu ets una professional de l’ensenyament i la teva feina és motivar als teus alumnes, esforçar-te i seguir el que marca la normativa. Has de formar-te per tractar als alumnes amb aquestes característiques… però la gran majoria no ho fan. Els pares i mares estem en la obligació d’exigir que tinguin aquesta formació… però no ho fem. Apel·lem a la professionalitat dels mestres però hi ha poquíssims que ens ho demostren.

Felipe: Jo pregunto una cosa… les ràtios que tenim ara mateix a les escoles són les correctes? Perquè igual el problema és aquest. Potser no és que sigui tant una qüestió de professionalitat dels mestres… sinó que és un problema de temps material i que si tenen a classe 30 nens, és impossible poder atendre millor a un alumne amb discapacitat!

Anna: Hi ha molts nanos amb necessitats especials i manquen recursos…

Isabel: Jo m’he trobat amb alguna mestra que si que ho feia… i que el que volia es que la Nora és sentis una més, però sobretot els nostres infants acaben aprenent gràcies a les professores de suport.

Felipe: Sí, però no és fàcil. I… fem una mirada al passat. No es tracta ara que jo faci d’advocat de res… però, com estaven a les escoles els alumnes amb discapacitat 25 anys enrere? Això va a un ritme i no podem accelerar-lo. A part penso que els pares de nens i nenes amb discapacitat, no som pares ‘fàcils’. Nosaltres volem normalitat.

Isabel: Es que és el primer que et diuen… que normalitzis. I jo m’ho vaig aplicar des del primer moment amb ella. A casa ella és una més i ha de fer el mateix que tothom. A l’escola no vull que li ensenyin allò que ella no podrà assimilar, però si que la tinguin en compte com a una nena més. Els alumnes han d’aprendre que les persones som diferents i els mestres els han d’ajudar a motivar-los.

DC: Veig que sou molt crítics amb l’estat actual de l’escola inclusiva… Si ara, amb el que sabeu, anéssiu a la casella de sortida, tornaríeu a apostar-hi?

Tothom: Sí, sense cap mena de dubte! Ho tornaríem a fer i ho recomanaríem a qualsevol que ens ho pregunti. I és un dret!

Isabel: A part dels problemes que hem dit, a aquestes edats aprenen a socialitzar i funcionen molt per hàbits i imitació… i anar a una escola ordinària els va molt bé.

DC: Però hi veieu un punt d’utòpic?

Anna: Crec que sí… té un títol molt maco però falta contingut i una estructura sòlida. Mous qualsevol cosa i veus que està molt buit. Així i tot, estem millor que fa 20-30 anys.

Isabel: Evidentment hem avançat però el frustrant és que saps que és el millor per la teva filla… però que no acaba de funcionar.

DC: Pel que dieu, em dóna una mica la sensació que encertar l’escola és una mica qüestió de sort….

Tothom
Totalment! Exacte!

DC: I per la vostra experiència com a mares i pares, creieu que passa el mateix a la primària que a l’ESO?

Mónica
A la secundària molt pitjor…

Anna: I sobretot amb les amistats. El que passa és que a l’ESO els pares quedem una mica més de banda. A la primària, les famílies influeixen més als infants i ara, la realitat és més crua i dura… són més invisibles! Pel que fa als profes de secundària, en el nostre cas, hem estat de sort. Els mestres s’hi ha implicat molt i ha estat súper bé.

DC: Quan es fan reunions de pares i mares a l’escola… que es comenta en relació a l’ensenyament inclusiu?

Tothom: Pràcticament res. Potser alguna petita referència el primer dia de curs… però mai s’ha fet cap referència ni a què hi havia una alumna amb discapacitat ni cap referència a inclusió.

Felipe: A la nostra escola poca cosa… però si que a principi de curs es va fer esment a ella especialment.

Isabel: Jo, quan vam portar la meva filla a l’escola, vaig proposar d’iniciar a l’AMPA una comissió d’escola inclusiva. Al principi tothom molt content. Fèiem alguns tallers d’inclusió però al final et quedes sola. Molts pares i mares aixecaven la mà a l’hora d’apuntar-s’hi… però al final vaig acabar treballant-hi sola.

DC: I pel que fa als coneixements assolits… creieu que han estat correctes?

Felipe: No som professionals per a saber del cert si s’ha pogut treure’n tot el rendiment possible… és difícil de dir.

Anna: Jo crec que ha depès bastant de cada professora. Veies el pla individualitzat i evidentment no s’assoleix ni una quarta part… però en el nostre cas, aquest curs ha estudiat i treballat més.

Isabel: Jo penso que s’han donat per assolides coses sense treballar-les prou. Crec que hi ha hagut matèries que les han treballat un dia i ja està, material assolit! I no… la meva filla l’endemà ja no recordava res de res.

Mónica: El problema és que el temps no torna… les hores dedicades ara a l’estudi, són el que les farà adultes el dia de demà i com a mare em dol veure que algunes coses te les venen molt maques… i no.

DC: Alguna reivindicació en l’àmbit educatiu que vulgueu comentar?

Anna: Doncs mira… sí. Em sembla molt injust que per accedir a un grau adaptat, els alumnes amb discapacitat no puguin tenir el títol de l’ESO. És injust perquè elles s’hi ha esforçat i ho han treballat… i no se’ls hi pot donar. Et diuen que si tens el títol, només pots accedir a un grau normalitzat. Crec que s’hauria de fer una petita esmena dient… tenen el títol de l’ESO segons els seus propis plans individualitzats. La culminació de la integració hauria de ser “fes-ho tant bé com puguis”… però no et donarem el títol.

DC: Que fem malament a l’hora d’explicar que és la inclusió?

Anna:  Penso que des de les entitats esteu fent una molt bona feina de comunicació… però a la societat en general, penso que ens falta més empatia, educació i respecte.

Felipe: Jo crec que cada vegada hi ha més inclusió. Cada cop és més normal trobar-te a una recepció d’un hotel o d’un metge a una persona amb una discapacitat. Vull ser positiu i creure que la cosa va a millor!

 

Les opinions dels tertulians són pròpies i no necessàriament representen la de Down Catalunya ni de les entitats que la conformen.

 

 

Si voleu més informació sobre la campanya #DonesDown podeu visitar la nostra pàgina https://www.sindromedown.cat/ca/dones-down/