Àngela: ‘El més important és participar, no cal que guanyem cap medalla’

La gimnàstica m’ha ajudat a perdre una mica la vergonya. Ara sóc més sociable i he fet un munt d’amigues.

 ________________________________________________________________________________________________________________________________

L’Àngela (Lleida 2004) és una jove gimnasta del Club FEDAC de Lleida. Juntament amb la Marta, formen part de l’equip que, sota la responsabilitat i iniciativa de l’entrenadora Maribel Moncasí, ha estat pioner en la inclusió de persones amb síndrome de Down a la gimnàstica de competició. Actualment participa en la Copa Catalana en les mateixes condicions que la resta de les seves companyes.

____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Quants anys fa que practiques gimnàstica?

Doncs des que tenia 10 anys.. ara ja en tinc 15. Abans només participàvem als Special Olympics i ara competim a la Copa Catalana. Entrenem dos dies a la setmana.

Que t’ha aportat aquest esport?

M’agrada conèixer persones, fer amigues… són moltes coses. Sobretot m’ha fet espavilar-me. Ara, tots els dilluns vaig sola a Lleida des de la Granadella. Primer agafo un taxi, després un cotxe de línia  i quan arribo a Lleida, l’autobús fins a la seu de Down Lleida per a fer repàs. Una veritable excursió!

Com et definiries?

(Riu…) Doncs crec que sóc simpàtica, amable, riallera, faig amics fàcilment, sóc bastant aplicada als estudis i m’hi esforço molt!

A part de la gimnàstica, quines altres coses fas?

Vaig a l’insti i treballo molt. M’agraden sobretot l’Anglès i les matemàtiques tot i que les altres assignatures també. Els idiomes se’m donen molt be… m’agrada molt estudiar Català o Castellà.

A la meva família hi ha molta tradició musical. Fa uns anys vaig començar violí a l’Orfeó Lleidatà però ara ho he deixat.

Quins records guardes de les competicions on heu participat?

Recordo molt quan vam anar a Andorra… però potser un dels millors records, va ser el dia que vam anar a la ‘Blume’, a Barcelona. Vam fer una exhibició i hi havia molts gimnastes  famosos de tot el mon! Al final vam signar autògrafs com ells!

 Perquè creus que és important que hi hagin clubs esportius inclusius?

A mi em sembla que les meves companyes i jo estem contentes de participar plegades. Ens agrada i ens ho passem be juntes. Penso també que els nois i les noies tenim els mateixos drets de fer esport.

Has tingut alguna dificultat al club o amb les companyes?

A l’equip totes som amigues i amb les altres noies que competim a la Federació, mai ningú m’ha posat cap problema.

Creus que l’esport t’ha permès superar-te?

Jo sóc molt organitzada, però si que m’ha permès perdre la vergonya que potser tenia abans. Ara sóc més sociable i he fet moltes amistats.

Quins són els teus objectius a nivell esportiu?

El que em costa potser més són els exercicis de terra perquè a vegades m’oblido dels passos que he de fer… però a la barra sóc força bona! Faig tots els exercicis a sobre i fins i tot el salt lateral que, després de costar-me molt, ara ja em surt! Sóc exigent amb mi mateixa i fins que no ho aconsegueixo no paro!

Quins moments són els millors en una competició?

Tots una mica… quan et surt tot bé o quan la gent t’aplaudeix. També m’agrada molt el moment d’estar als vestidors perquè allà fem molta gresca!

Per què gimnàstica i no bàsquet o futbol?

Doncs mira, la primera vegada vaig anar-hi amb la meva amiga Marta (que ella ja ho practicava) i em va agradar molt. La gent que hi havia, les coses que feien… tot em va semblar bé i vaig voler provar.

Què hi tens damunt la llar de foc a casa?

(Riu…) Doncs hi tenim posada una copa que vam guanyar. Les medalles les deso en un estoig a la meva habitació.

Guanyar o participar? Què és per a tu més important?

Per a mi el més important és participar,  no cal que guanyem cap medalla… el que m’agrada és estar amb les meves companyes, passar-m’ho bé i fer gimnàstica.

Qui és la Maribel Moncasí?

Doncs és la nostra entrenadora del Club FEDAC.  És exigent amb totes les gimnastes i ens estira al màxim que pot… totes l’apreciem molt!

L’Olga Parés, és la mare de l’Àngela. Mestra d’educació infantil i Presidenta de Down Lleida des de 2019.

 

En què ha ajudat a l’Àngela la gimnàstica?

Abans era una nena molt sedentària i si no calia caminar, doncs mira, no ho feia. El fet de fer aquest esport li aporta evidentment salut i també ha millorat molt a nivell alimentari. Ara està més equilibrada, és més sociable i es coneix més el seu cos. També l’ha fet ser gran com a persona.

 El fet d’estar en un equip inclusiu, què aporta a totes les gimnastes?

Doncs sobretot el veure que totes poden competir juntes i arribar als mateixos llocs que tothom. En el cas del Club FEDAC, l’entrenadora va analitzar el nivell de cadascuna i va considerar que podien competir com qualsevol altra en la Copa Catalana. Això és el veritablement interessant… la normalitat.

Hi ha un tema interessant. Als Special Olympics tothom rep una medalla per la seva participació i aquí no… elles han entès perfectament que en la competició a vegades tens medalla i a vegades no.

També ets mestra d’educació infantil. Com valores l’aportació de la inclusió des de ben petits?

És bàsica. L’escola no deixa de ser una petita societat on ens trobem tots i totes i aprenem a viure i conviure. Per tant, si volem una societat inclusiva, l’escola ho ha de ser també.

La pràctica de la gimnàstica, ha ajudat l’Àngela també fora de l’àmbit esportiu?

Ella és una nena molt organitzada. Ara per ara… cada cop em necessita menys! Jo com a mare a vegades em trobo que pateixo més del que cal i ella, en canvi,  ja s’ha organitzat i s’ha preparat tot.

Tu ets la Presidenta de Down Lleida des de fa uns mesos. Quina línia de treball esteu fent a la vostra entitat en l’àmbit esportiu?

Som també una mica pioners a Down Lleida. Tenim dos equips de bàsquet amb persones amb discapacitat que competeixen a la lliga i un equip de futbol. A nivell inclusiu ara estem pendents d’iniciar un equip de rugbi i un equip de petanca.

A Down Lleida sempre diem que és important que els pares i mares, perdin la por a anar a trucar a la porta dels clubs o entitats de tot tipus. Molts creuen que per la seves capacitats no els deixaran accedir-hi i això no és així en molts casos.

Si el teu fill o filla està motivat per a fer qualsevol cosa, a la nostra entitat sempre els ajudarem en tot el que puguem, però sempre diem que quantes més coses es puguin fer fora de l’associació, millor!

Com valores que els clubs esportius apostin per la inclusió de persones amb discapacitat intel·lectual?

Molt positivament! Penso que es tracta de mirar les persones que tens i veure la capacitat d’aportar de cadascuna. Realment crec que l’Àngela, si no estigués preparada per competir, no hi aniria. I ho està!

Pel que fa a les competicions, sempre dic que el dia que no vingui ni cap tele, ràdio o diari a fer cap reportatge, serà el dia que haurem guanyat. Voldrà dir que ja tothom ho veurà com una cosa normal.

Si voleu més informació sobre la campanya #DonesDown podeu visitar la nostra pàgina https://www.sindromedown.cat/ca/dones-down/